Arran d’un poema de Pablo Neruda

S’apaivaga qui es converteix en esclau de rutines,
repetint cada dia iguals trajectes.

S’apaivaga qui fuig d’una passió,
qui s’estima més el negre sobre blanc i el punt sobre la “i”
que no pas un remolí d’emocions, justament les que
rescaten la brillantor dels ulls, i el somriure en lloc dels
badalls.

S’apaivaga qui no tomba la taula quan no és feliç amb el
seu treball,
qui no s’arrisca mai per seguir un somni.

S’apaivaga qui no es deixa ajudar,
qui passa dies lamentant la seva mala sort o la pluja que no
para.

S’apaivaga qui abandona un projecte abans i tot de
començar-lo,
qui no pregunta sobre un tema que desconeix o no
contesta si li demanen allò que sap.

Mor lentament qui s’apaivaga.

Evitem morir a petites dosis, recordant sempre que estar
viu demana un esforç més gran que el sol fet de respirar.

Només una ardorosa paciència ens permetrà assolir una
felicitat esplèndida.

Related posts: