Quants de nosaltres hem comprat un producte per l’eBay? O quants de nosaltres hem retirat entrades pel ServiCaixa? Quantes vegades hem donat alguna dada personal per Internet? Segons InSites, el 68% dels europeus ha comprat almenys un producte en els darrers 12 mesos. Això implica que l’usuari ha proporcionat les seves dades bancàries a l’empresa (i al servidor que sostén la informació de la pàgina web). La confiança dipositada en Internet i en les empreses ha augmentat en la darrera dècada donant informació personal.

La societat de l’era 2000 té un eix fundamental: la informació. Les nostres decisions requereixen informació precisa, les xarxes socials estan més presents cada vegada més en les nostres vides, les empreses es moldegen amb estrucutres preparades per rebre i gestionar la informació. No hi ha dubte que la confiança ha sigut una peça clau perquè un sistema global es solidifiqui.

Però fins a quin punt  les persones poden conviure amb una confiança extesa a nivell internacional? Si fa tres anys va esclatar una bombolla econòmica, crec que podríem introduir el concepte de bombolla de la informació o excés de confiança. En les darreres dècades, hi ha hagut un auge de creació de noves empreses les quals es concentraven en donar un servei que facilités la satisfacció de les necessitats de la gent o d’altres institucions. Exemples d’aquestes empreses són: el buscador Google (permet una fàcil recerca d’informació), la xarxa social Facebook (ajuda a la interacció d’informació entre usuaris), la consultoria catalana Everis (ofereix a les empreses un servei d’assessorament empresarial i d’informació als seus clients), la plataforma de subhastes eBay (faciliten trobar productes i comprar-los), entre milers d’exemples. Estem rodejats d’empreses que existeixen gràcies a la informació que hem proporcionat tots nosaltres.

Un es pot preguntar per què hauria d’haver problemes. Però també un podria fer la reflexió de quins inconvenients podrien haver-hi. El primer és la pèrdua de control de la informació personal (un cedeix els drets d’utilització de la informació a una entitat o individu, que de vegades resulta ser desconegut). Un altre problema és el risc que el propietari de la informació trenqui el pacte, sigui contractual o moral, de la utilització de la informació o que perdi el seu control. S’ha de dir que com més usuaris cedeixin informació a les institucions (expansió global), aquestes tindran més poder i més responsabilitat.

La meva opinió és que hi ha hagut un creixement excessiu de confiança en un sistema que pot presentar moltes debilitats i les possibilitats d’un error pot portar molts mals de cap. L’últim cas és Wikileaks: qui garanteix que la informació serà confidencial per sempre? Existeix un sistema que permeti la seguretat absoluta? Crec que l’auge que hi ha hagut i les facilitats que s’han donat perquè la gent comparteixi informació han arribat a un punt que costa molt retenir la confiança i la seguretat. És a dir, les conseqüències poden ser que el ciutadà decideixi reservar-se més i compartir menys informació o que senti desconfiança a l’hora d’utilitzar el seu dret d’expressió.

Related posts: