La crisi de la societat 2.0

Quants de nosaltres hem comprat un producte per l’eBay? O quants de nosaltres hem retirat entrades pel ServiCaixa? Quantes vegades hem donat alguna dada personal per Internet? Segons InSites, el 68% dels europeus ha comprat almenys un producte en els darrers 12 mesos. Això implica que l’usuari ha proporcionat les seves dades bancàries a l’empresa (i al servidor que sostén la informació de la pàgina web). La confiança dipositada en Internet i en les empreses ha augmentat en la darrera dècada donant informació personal.

La societat de l’era 2000 té un eix fundamental: la informació. Les nostres decisions requereixen informació precisa, les xarxes socials estan més presents cada vegada més en les nostres vides, les empreses es moldegen amb estrucutres preparades per rebre i gestionar la informació. No hi ha dubte que la confiança ha sigut una peça clau perquè un sistema global es solidifiqui.

Però fins a quin punt  les persones poden conviure amb una confiança extesa a nivell internacional? Si fa tres anys va esclatar una bombolla econòmica, crec que podríem introduir el concepte de bombolla de la informació o excés de confiança. En les darreres dècades, hi ha hagut un auge de creació de noves empreses les quals es concentraven en donar un servei que facilités la satisfacció de les necessitats de la gent o d’altres institucions. Exemples d’aquestes empreses són: el buscador Google (permet una fàcil recerca d’informació), la xarxa social Facebook (ajuda a la interacció d’informació entre usuaris), la consultoria catalana Everis (ofereix a les empreses un servei d’assessorament empresarial i d’informació als seus clients), la plataforma de subhastes eBay (faciliten trobar productes i comprar-los), entre milers d’exemples. Estem rodejats d’empreses que existeixen gràcies a la informació que hem proporcionat tots nosaltres.

Un es pot preguntar per què hauria d’haver problemes. Però també un podria fer la reflexió de quins inconvenients podrien haver-hi. El primer és la pèrdua de control de la informació personal (un cedeix els drets d’utilització de la informació a una entitat o individu, que de vegades resulta ser desconegut). Un altre problema és el risc que el propietari de la informació trenqui el pacte, sigui contractual o moral, de la utilització de la informació o que perdi el seu control. S’ha de dir que com més usuaris cedeixin informació a les institucions (expansió global), aquestes tindran més poder i més responsabilitat.

La meva opinió és que hi ha hagut un creixement excessiu de confiança en un sistema que pot presentar moltes debilitats i les possibilitats d’un error pot portar molts mals de cap. L’últim cas és Wikileaks: qui garanteix que la informació serà confidencial per sempre? Existeix un sistema que permeti la seguretat absoluta? Crec que l’auge que hi ha hagut i les facilitats que s’han donat perquè la gent comparteixi informació han arribat a un punt que costa molt retenir la confiança i la seguretat. És a dir, les conseqüències poden ser que el ciutadà decideixi reservar-se més i compartir menys informació o que senti desconfiança a l’hora d’utilitzar el seu dret d’expressió.

T'ha agradat? Comparteix el post!

Related posts:

Share

6 thoughts on “La crisi de la societat 2.0

  1. Hi estic d’acord. El món de la gestió de la informació es va retroalimentant, creix de forma constant, però per això cal que la gent confiï en el sistema. El problema no és quanta gent hi participa, sinó quanta vol aprofitar-se de l’estructura que hi ha muntada.

    El que caldria fer és obligar a les empreses a les que cedim les nostres dades a signar un contracte comprometent-se a no distribuir-les a qui millor els pagui… I, sobretot, que estiguessin disposades a ser revisades per un organisme exterior (consultoria, el que sigui). En fi, que tinguessin responsabilitats reals. Que si tu dones dades a (p.ex.) Facebook no rebis en dos dies promocions i ofertes al teu mail d’empreses de les que no havies sentit parlar mai… I que Facebook, a canvi, augmenti encara més els seus molt quantiosos guanys.

    1. Gràcies Manu pel teu comentari. Efectivament, hi ha una realimentació que fins ara no ha parat de créixer. Quant a obligar a les empreses que signin un contracte, en veritat, és el que fan actualment…per tant, la qüestió és, la confiança s’ha d’allergar també a les consultories controladores? S’ha demostrat al llarg de la història de la consultoria que l’actuació en mala fe es dóna molt freqüentment (cas Enron). Llavors, després d’haver actuat de forma irresponsable, el mal ja estarà fet i la informació confidencial podrà tornar ser destapada…això que dic, fins a quin punt ho hem de tenir en compte sempre? Hem de ser cuidadosos en cada decisió que prenem?

      I finalment, sobre el facebook…sabies que els guanys que rep són minúsculs comparat amb el valor real que té l’empresa? Facebook té el problema que genera valor sense poder-lo capturar…però això serà un altre article 😉

  2. En cuanto a tu artículo sólo quiero comentar tres cosas:
    i. Es cierto que los usuarios de internet dan sus datos y, eso supone, confianza en la red de la información. Sin embargo, la pérdida del control de la información puede ser un motivo que lleva a intentar regular la red. Leyes como las que se están discutiendo en Europa para regular las descargas son un ejemplo de esa necesidad.
    ii. Es cierto que para las empresas la información, particularmente, la información sobre sus clientes o consumidores potenciales es vital. Por ello, la importancia que han adquirido las nuevas tecnologías como un medio eficaz de obtener dicha información. Sin embargo, las personas que trabajan en las empresas no deben olvidar que eso les puede dar mayor poder, pero también implica una mayor responsabilidad en cuanto a la gestión de la información. Si las empresas asumen y actúan de forma responsable en este asunto, su legitimidad frente a los clientes o posibles consumidores será mayor.
    iii. Como consecuencia de lo anterior, la legitimidad de la empresa esta ligada a evitar una perdida de confianza de parte del cliente. De lo contrario, el ciudadano no querra compartir información, como bien lo mencionas en tu artículo.

    1. Moltes gràcies Alejandro pel teu complet comentari. És veritat que gràcies a aquest boom, estan surgint noves propostes de regulacions…però em dóna la sensació que seguirà havent-hi un buit legal en alguns sectors virtuals com el que has mencionat (descargues). En canvi, crec que altres aspectes com la regulació sobre la possessió de la informació serà un altre punt a treballar i molt important per la seguretat (i dret d’expressió) dels usuaris. Que passis un feliç any nou!

  3. Me gusta el concepto de burbuja de la información, y no lo veo descabellado. Sin embargo es un trade-off que estoy muy dispuesto a asumir.

    La confianza en el mundo financiero es increíblemente más grande y, aunque haya crisis, seguimos apostando por él, tú entre los que más. 😉 Es hasta tal punto así, que la gente corriente no tiene ya ni la más mínima idea de cómo funcionan los bancos, ni la mayoría de los productos financieros a su alcance. Pregúntale sino al ciudadano corriente (no lo busques en Esade) qué es el Euríbor o el TAE. Lo más sensato que te pueden decir sería algo como “lo de las hipotecas/depósitos”.

    Me gusta el diseño del blog Albert. Sigue creando!

    1. Marc! gràcies pel post!

      La incertesa o ignorància de la gent sobre les conseqüències que poden tenir totes les seves accions és molt gran. No em refereixo a coses importants com l’Euribor o TAE si demanes un crèdit, sinó el desconeixement que hi ha sobre els problemes que comporta una integració global i els “propietaris” de la informació.

      Jo tinc confiança en un sistema neoliberal. Però ja saps que també sóc molt prudent i sóc selectiu a l’hora de compartir certa informació.

      Efectivament, és necessària la confiança 😉

Leave a Reply

Your email address will not be published.

Follow Me